Ja fa un parell de dies que va acabar “El Clàssic”, i l'afició blaugrana encara no aixeca cap després de la plantofada rebuda al Camp Nou contra l'etern rival. Aquesta afició tan sumament exigent sembla que gaudeix amb la confrontació. Ja se senten veus que diuen que aquest projecte està apocat al fracàs i volen dinamitar tot el construït pels aires. Què hi farem? És un dels mals endèmics d'aquesta afició culer a la qual no li basta guanyar mai, sinó que exigeix la màxima qualitat sempre.
Però primer, fem una ullada a l'equip. Evidentment, els jugadors surten tocats després d'aquestes dues derrotes contra rivals de no poc calat. Recordem que el PSG és el vigent campió d'Europa, amb una plantilla plagadíssima de jugadors internacionals i de qualitat indiscutible comprats a base de talonari sense embuts. Aquell partit va ser una dura derrota que va deixar alguns assenyalats, alguns en major o menor mesura, però que van evidenciar que al Barça li continua faltant alguna cosa. Es podria dir experiència, competitivitat o com vulguin dir-li, però el resultat és que tot i que en el minut 80 el partit estava empatat, es van encaixar dos gols que mostren els forats que hi ha a l'equip.
Després d'aquella derrota, hi va haber dos tipus de reaccions. D'una banda hi havia aquells que clamaven que un cop més l'equip no tenia defensa, que si Joao Cancelo no sap defensar, que si Balde va defensar trotant tota la jugada del darrer gol… d'altres que fa falta com el menjar un central esquerrà perquè en Gerard Martín és un lateral reconvertit que demostra que no dóna la talla en partits d'alta exigència. A tots aquests els diria que és possible que no els falti certa raó, però això no significa que s'hagi d'enterrar aquests jugadors directament. Recordem que en Gerard Martín suposadament és un suplent i que per davant té tant l'Eric Garcia com en Christensen, tots dos lesionats. En el cas de Cancelo sempre s'ha sabut que en defensa se li veuen les costures, i em sembla que encara més quan juga com a lateral dret, i que si estava jugant allà va ser perquè tant el mateix Eric com en Koundé estan a la infermeria, i la gran descoberta de la temporada que és en Xavi Espart va ser substituït després d'haver esmorzat en Kvaratskhelia durant tot el partit. No es pot exigir la voladura de tot un projecte quan tens una defensa amb 3 baixes importantíssimes i t'enfrontes al PSG.
I per l'altra banda tenim tots aquells que s'escudaven i minimitzaven la derrota. Molts amb allò de “és que el PSG va donar descans a tots els seus titulars el partit anterior i estaven més frescos”, o si no era amb allò de “és que tenen molta més plantilla”. Una de les que més he sentit ha estat la de “en Flick va reservar en Rodri per al partit contra el Madrid, i així no pots competir”. I dic el mateix: no els falta una mica de raó. És obvi que el PSG, que sembla que té diners per donar i regalar, té una plantilla àmplia on els seus suplents són cridats com autèntiques estrelles… no diguem res dels suposats titulars d'aquest equip! Dembélé, Doué, Kvaratskhelia i companyia. Jugadors que podrien ser el jugador franquícia en qualsevol altre equip, i que damunt estan entrenats per Luis Enrique, un dels millors entrenadors del món i que porta anys demostrant-ho. Però jo, en la meva humilde opinió d'aficionat, creu que el fet d'atribuir-ho a factors externs i no voler fer cap autocrítica és un error de base. En Flick ho diu sempre amb paraules amables, però deixa sempre el recat de “Hem de continuar millorant”. I no li falta ni un àpex de raó.
I després d'aquella derrota, vam arribar diumenge al Clàssic i jo estava esvalotat a la meva bombolla temorós d'escoltar les fanfarronades de molts tertulians, periodistes i altres membres de l'entorn culer dels mitjans que estaven completament segurs de la victòria blaugrana. Suposo que per les meves pròpies experiències, mai he volgut ser el favorit a res i fujo constantment d'aquest cartell que a vegades m'atorguen, fins i tot en la meva vida professional. Però era gairebé esperpèntic escoltar tanta gent pujada de to i anunciant a bombo i plateret la segura golejada culer que estava per venir.
Suposo que tots ells estaven cecs pels números de l'equip en aquest inici de lliga i no es van aturar a pensar que el Madrid tenia les seves armes. Començant amb una més que òbvia permissivitat de l'àrbitre de torn amb les constants faltes de molts dels jugadors com el mateix Cucurella. Continuant doncs amb les tàctiques que van implementar a l'equip tècnic de Mourinho (perquè aquestes coses no les desenvolupa ell, són el seu cos tècnic) de blocatge i destrucció de joc. I acabant amb aquesta sort que sembla que tenen sempre. És una cosa que s'ha d'estudiar per aquells que segueixin els fenòmens paranormals, però el d'aqueste equip és digne de Rècord Guinness.
Va ser un partit a cara de gos. Un rival que va marcar en un rebut per error en un refús d'en Gerard Martín, un cop més assenyalat, i que durant tota la segona part es va dedicar a destruir, amedrentar, desquiciar i protestar. I que un cop es va aconseguir empatar el partit de nou, en una fallada de jugador novell per part d'en Cubarsí, es van tornar a posar per davant per deixar de manifest que no necessiten jugar a res per marcar-te dos gols. En Pedri semblava estar cansat de més, en Rodri no donava amb la tecla. En Gordon no podia desbordar per la seva banda. En Fermín no aconseguia incidir per cap escletxa. En Lamine era cosit a faltes no pitades i l'àrbitre ho permetia… massa factors en contra com per guanyar un partit tan complicat.
Però ara, toca recompondre's.